ELS MOSSOS D'ESQUADRA, EN CLAU NEGRE

Estic convençuda que a cap dels meus col·legues que també es dediquen a escriure novel·la negra en català els ha vingut gens de nou la gran professionalitat que han demostrat els Mossos d’Esquadra durant els recents atemptats patits a Barcelona i Cambrils. La majoria dels qui ens dediquen a l’ofici de matar i investigar sobre el paper hem tingut l’oportunitat de conèixer-ne uns quants, de mossos i mosses d’esquadra, ja sigui per necessitats de recerca i documentació, o perquè hem coincidit amb ells durant algun dels festivals dedicats a la novel·la negra que se celebren a Catalunya, especialment la BCNegra. A més, un dels nostres, el Marc Pastor —un dels escriptors més llegits a Catalunya i més traduït a altres llengües— és mosso d’esquadra.

En el meu cas, he de confessar que conèixer personalment alguns mossos va ser un xoc que va fer saltar pels aires els meus prejudicis. Fa ja uns quants anys, quan vaig visitar la comissaria de Les Corts mentre buscava documentació per a una novel·la, em vaig trobar amb uns policies molt professionals, preparats, cultes, extremadament amables i competents. Uns policies que no tenien res a veure amb aquella imatge xusquera que jo tenia de la policia, fruit de les meves lectures i també de la meva experiència de córrer per les Rambles, fugint dels grisos durant l’època de la Transició. Després, en vaig conèixer d’altres: a la BCNegra, al club de lectura dels mossos (sí, els mossos llegeixen i comenten les seves lectures)... I es van guanyar el meu respecte, que no venc pas barat.

Entre els Mossos, com a cada família, hi deu haver una mica de tot, i segur que també hi ha mossos incompetents i pomes podrides. Però les excepcions i les errades puntuals, que amb el temps s’han anat corregint, no justifiquen que no se’ls reconegui el seu mèrit com a cos policial. En la meva experiència i modesta opinió, els Mossos són una policia moderna, professional i eficient, i fins i tot jo diria que sensible i especialment compromesa amb els valors progressistes que caracteritzen la societat catalana actual. De fet, en són un reflex, el resultat de les polítiques progressistes que, en matèria social i d’ordre públic, durant els darrers anys han dut a terme els polítics catalans votats per la ciutadania.

Mentre, a Catalunya, gairebé tothom agraeix als Mossos d’Esquadra la bona feina feta després dels atemptats i ens enorgullim de tenir un major dels mossos que se situa a les antípodes dels Torrentes de la barroera Operación Cataluña (¿se l’imaginen, al major Trapero, vestit d’esmòquing amb un martini remogut, no agitat, a la mà, dient-li al malvat de torn: Bueno, pues molt bé, pues adiós? Jo sí), a Espanya, alguns diaris i televisions que en teoria no pertanyen a la caverna mediàtica, com ara El País, estan embarcats en una carrera contra rellotge per embrutar la seva actuació. Amb més o menys subtilesa, depenent de com n’és, de profunda, la caverna on habiten, s’acusa ara als Mossos de desídia i d’incompetència abans, durant i després dels atemptats, en un intent desesperat de capgirar l’inesperat efecte col·lateral que ha tingut la seva bona actuació: als ulls del món, s’ha fet palès que, si els seus ciutadans ho volen, Catalunya és una nació perfectament capaç de governar-se tota sola.

En lloc d’enorgullir-se de l’èxit d’un operatiu que va acabar en un temps rècord amb la cèl·lula terrorista, l’Espanya incompetent, la que ve de la de tradició del que inventen ellos, la de los hilillos de plastilina i del ha sido ETA, ha tret pit i, amb el microscopi a la mà, es dedica ara a buscar defectes i negligències a la desesperada. I l’altra Espanya, la que escriu a El País i encara confia en el PSOE per fer fora de la Moncloa als zombis de fandango y pandereta que protagonitzen aquesta pel·lícula de terror gore que és l’Espanya del PP, s’ha sumat a la campanya de desprestigi per amagar la ineptitud dels seus a l’hora de buscar una solució al problema català, problema que, en bona mesura, ells també han contribuït a crear amb el seu silenci còmplice.

Son perfectes els Mossos? No. Alguna decisió va ser més encertada que una altra? Segurament. Però, a toro pasado, tothom sap que és molt fàcil criticar, fer de mestretites i convertir-se en expert d’anar per casa amb sabatilles. El que és difícil és actuar amb la serenitat, intel·ligència i valentia amb que ho van fer els Mossos d’Esquadra durant les angoixants hores que es van viure als carrers de Barcelona (només cal tornar a veure les imatges i recordar el pànic que van haver de conjurar), i també durant els dies posteriors. I, a sobre, gràcies a les assenyades rodes de premsa del major Trap(h)ero, fer-ho sense donar peu a cap mena de discurs xenòfob o reaccionari que convidés a la revenja, sinó ben el contrari.

Chapeau.