LA MORDASSA DEL FEMINISME

En algunes de les seves pel·lícules, la genial Marilyn Monroe va clavar el personatge de la rossa guapa i llesta que es fa passar per una guapa-tonta per aconseguir el que vol en un món dominat pels homes. Afortunadament, les dones hem deixat enrere aquells temps en què ens havien de fer les tontes perquè la combinació d’intel·ligència i vagina espantava els homes, però, tanmateix, que haguem superat aquella època que ens condemnava a l’estultícia no vol dir que el masclisme ja no sigui un problema. La nostra societat encara està plena de tics i actituds denigratòries o condescendents envers les dones, que continuen sent objecte de discriminació de mil maneres subtils. Com a dona, ho he patit i ho pateixo. Poca broma, doncs, amb el masclisme. Fa de tot menys gràcia.

Per això, quan una dona amb un perfil públic es queixa públicament que rere les crítiques que se li fan hi ha una actitud masclista, cal prendre-s’ho seriosament. És el que ha denunciat Inés Arrimades a propòsit de les paròdies de les que ha estat objecte a RAC1 i al Polònia. Les ha titllat de masclistes i, per tant —implícitament— exigeix que s’aturin. La qüestió és: ¿té raó Inés Arrimades quan diu que la paròdia que es fa d’ella és masclista i respon als tòpics de: 1/ les dones guapes són tontes, i 2/ rere una dona amb poder sempre hi ha un home que mou els fils? ¿O utilitza Inés Arrimades l’argument del masclisme de manera impròpia i en benefici propi, en un intent d’emmordassar els humoristes amb la bandera feminista per silenciar el que constitueix una crítica a la seva actuació política?

L’única manera de respondre aquesta pregunta és analitzar de bona fe les intervencions d’Inés Arrimades per veure si la paròdia en qüestió és —com afirma ella— injusta i sense cap base real, o si, per contra, té aquell punt de veracitat, d’ancoratge en la realitat, que tota bona paròdia ha de tenir. Amb les seves acusacions, Inés Arrimades ha obert la capsa dels trons i ha donat peu a que s'inicie el debat públic sobre si és llesta o tonta. D’entrada, no sembla una estratègia gaire intel·ligent.

En la meva modesta opinió —personal i subjectiva, formada a partir de les tertúlies, entrevistes i debats que m’empasso—, Inés Arrimades sembla un avatar d’Albert Rivera, el líder de Ciutadans. No cal veure el Polònia per adonar-se que Inés Arrimades no improvisa, no s’arrisca, no se surt mai del guió, no s’equivoca. Mal símptoma. Perquè qui té boca s’equivoca i, de tant en tant, fica la pota. Inés Arrimades, a diferència d’altres polítiques que també són dones, no té perfil propi. O, si més no, jo no li ser trobar. En escoltar-la, la impressió que tinc és que repeteix el mateix discurs una vegada i una altra, gairebé amb les mateixes paraules, com una actriu que ha après de memòria el text del seu personatge. I es nota. Que ha memoritzat un argumentari. Que diu el que li han dit que digui i que recita una lliçó com si no tingués opinions pròpies. Inés Arrimades és una dirigent (ni més ni menys que la cap de l’oposició), però no sembla que intervingui gaire en l’estratègia política del seu partit. Quines són les aportacions que ha fet, els debats interns que ha guanyat, els que ha perdut? Quina és la seva contribució intel·lectual al partit del que és lideresa, si més no a Catalunya?

Inés Arrimades també es queixa que es fiquen amb ella perquè és guapa i vesteix mona. Si és masclista ficar-se amb les dones lletges pel fet de ser lletges, també ho és fer broma amb ella pel fet de ser guapa, argumenta. Així doncs, ¿la paròdia hauria d’obviar el seu aspecte i el seu atractiu físic? Jo, que sóc dona, feminista i d’esquerres, no ho tinc tan clar.

Inés Arrimades és guapa i no ho amaga. Ho trobo bé. Jo, d’ella, tampoc no me n’amagaria ni m’avergonyiria. Ans al contrari. Cadascú ha de jugar amb les cartes que li toquen, i les persones, com el menjar, entrem pels ulls. És el que explica que la indústria de la moda i la bellesa sigui tan important en les nostres economies, i que els xefs cuidin fins a l’últim detall la presentació dels seus plats i s’horroritzin i posin el crit al cel quan a un aprenent de cuiner li surt un león come gamba.

Ens agradi o no, l’aspecte físic amb què ens presentem davant els demés comunica coses. Fins tot i quan el que comunica és que l’aparença física no és important. A través de l’aspecte físic d’una persona llegim entre línies —el famós llenguatge no verbal—, i per això no podem evitar que ens cridin l’atenció el serrell a lo Cleòpatra de l’Anna Gabriel (un crit de guerra contra l’estètica pija de les cabelleres rosses i pulcrament pentinades), les armilles d’Antonio Baños (¿des de quan els radicals anti-sistema descamisats porten armilla?) o la cabellera beatle del President Puigdemont (però, ¿que no era un convergent i, per tant, un home de seny?). D’Inés Arrimades ens crida l’atenció que sigui tan guapa. I, com que és tan guapa i no sembla tenir un discurs propi, l’etiqueta guapa-tonta que se li penja va de soi.

Jo no crec que Inés Arrimades sigui tonta. Ho dic de debò. Però si, per les raons que sigui i que ella sabrà, està disposada a fer el paper del lloro que repeteix un discurs après de memòria, no pot carregar després contra els humoristes que li fan una paròdia que ella mateixa els ha servit en safata de plata. Potser si Anés Arrimades no anés sempre tan mona, no pensaríem (injustament i malèvolament, ja ho sé) que dedica més temps a anar a la perruqueria i de compres al Bulevard Rosa que a llegir als pensadors polítics contemporanis, reflexionar i formar-se una opinió pròpia (les dues coses no són incompatibles, ho dic per experiència). I potser si alguna vegada digués alguna cosa original o controvertida, els programes de sàtira política no la representarien com un mer titella en mans del líder del partir.

A Inés Arrimades no li deu fer cap gràcia que la parodiïn. Ho entenc. A ningú no li agrada que magnifiquin els seus defectes. Però recórrer al papus del masclisme i enarborar la bandera feminista per tapar els defectes i les mancances és inadmissible. La política, ho saben els polítics, és cruel. L’humor, quan convé, també.