VIDA INTEL·LIGENT

En una ocasió, Albert Einstein va dir que la diferència entre l’estupidesa i la genialitat és que la genialitat té els seus límits. La cita ve al cas perquè, d’un temps ençà, sembla com si els arguments que escoltem per boca dels qui s’oposen al fet que els catalans puguem votar el dia 9 de novembre per decidir el nostre futur haguessin estat esbossats amb l’únic objectiu de corroborar aquesta afirmació. I no em refereixo a la caverna mediàtica (com dirien els amics aragonesos, hay que echarles de comer aparte), sinó als polítics, periodistes, intel·lectuals i tertulians que suposadament formen part de la vida intel·ligent d’aquest planeta. Darwin se’n faria creus.

No cal dir que estar en contra de la independència de Catalunya és una opció política tan legítima i respectable com estar-ne a favor. Faltaria més. Tanmateix, això no implica que automàticament qualsevol argument esgrimit per impedir la consulta també ho sigui, de respectable i de legítim. Com diria l’alcaldessa de Madrid, no barregem pomes i peres. Sent benèvola, jo diria que els arguments que fan servir els constitucionalistes són directament de cuchufleta. Sent malvada, afegiria que fan un tuf a dictadura que emana directament del Valle de los Caídos passant pel nyap en descomposició de la Transició. Un tuf, amics, que tumba.

El relat que s’ha fet circular per Espanya explicant que el moment polític que s’està vivint a Catalunya respon únicament a l’estratègia desesperada d’un home (el President de la Generalitat) per aferrar-se al poder, d’un partit (CIU) per no haver de parlar de la crisi i tapar les seves vergonyes (el PP i el PSOE deuen ser partits eunucs, digo yo), o a les dèries patriòtiques d’una panda de indeseables, que diria el Nuñez del Cracòvia, integrada per comunistes, pro-etarras i filonazis (ICV, ERC, CUP, etc.) ja és un clar indici de fins a quin punt els unionistes (si no tots ells, una gran part) estan disposats a renunciar la seva condició de sapiens sapiens per tal de desacreditar el procés. Però molt més greu encara és el fet que, a Madrid, el govern central vulgui convertir el que no deixa de ser un problema polític en una mera qüestió d’ordre públic posant-lo en mans de la brigada Aranzadi (li agafo prestada l’expressió a l’Enric Juliana) perquè dicti sentència i enviï a qui calgui a la presó. Que l’única estratègia política de l’Estat espanyol davant el problema català sigui la Constitució espanyola, el codi penal i els antiavalots convenientment ruixats amb abrótano macho que han desplegat a Catalunya fa sortir els colors fins i tot a les gallines (que, com tothom sap, tenen fama de ser les bestioles més tontes del regne animal). Com a tàctica per guanyar-se l’afecte dels catalans i convèncer-nos que Mejor unidos, l’únic que se m’acut és que els ideòlegs d’aquesta estratègia s’haurien de sotmetre d’immediat a una anàlisi genètica comparativa amb l’ADN de les gallines.

A veure si ens entenem. L’Estat és un pacte entre ciutadans; la política, la manera que tenim de vehicular aquest pacte; i les lleis, els instruments de què ens dotem (en present, no en passat) per fer-lo complir. Però ni l’Estat ni les lleis existeixen en el sentit que existeixen, posem per cas, el Russell Crowe o un mojito (o la Scarlett Johansson i un dry martini, si ho prefereixen). L’Estat i les lleis tan sols són una idea, un constructe imaginari, i l’invent només funciona si compte amb la complicitat i l’acord tàcit dels ciutadans. En aquest moment, a Catalunya l’acord s’ha trencat, i, en conseqüència, el que es planteja és senzillament que els catalans puguem decidir si volem o no renovar el pacte que tenim amb l’Estat espanyol i sota quines condicions. De nivell de primer d’ESO, em sembla a mi. Insistir en què l’Estat i la Constitució posseeixen una naturalesa immutable de caire gairebé diví o és ignorància o és mala fe (o ganes de fer-li la competència a Grouxo Marx).

El “Se siente pero lo prohíbe la Constitución” dit amb cara seriosa i posat circumspecte, és, sens dubte, la millor interpretació còmica de la dècada. No cal ser Einstein per descobrir la trampa 22 que s’amaga rere l’argument dels constitucionalistes: “per poder votar, primer s’ha de canviar la Constitució; ara bé, com que som majoria, ens neguen a canviar la Constitució” (els hereus de Joseph Heller farien bé en reclamar-los drets d’autor). Pretendre que el futur de Catalunya l’han de decidit tots els ciutadans de l’Estat espanyol és voler convertir les urnes espanyoles en el primo de Zumosol, i defensar, a sobre, que aquesta és la veritable democràcia no és que sigui un insult a la intel·ligència: és que és un cop de roc dirigint directament a les neurones al so d’Així parlà Zaratustra. Una involució en tota regle cap a la sopa primigènia de la qual procedim.

I, a tot això, l’ex President Pujol va anar l’altre dia al Parlament i se li va quedar la mateixa cara de tonto que va posar Rick en sentir exclamar al capità Renault: “És un escàndol! Un escàndol! He descobert que aquí s’hi juga!”. Com diria el crupier de Casablanca: Senyores i senyors, rien ne va plus!